Però aquest no me l'he llegit...
El llibre és del Jordi Sanglas, i l'entrevista a internet m'ha agradat.
Us poso aquí alguns extractes de l'entrevista que m'han interessat especialment.
Jordi Sanglas: “En el fons tots col·laborem amb l’enemic; no podem fer res més”
‘100.000 candeles’ (Males Herbes, 2013) parla de com la cultura emancipatòria et pot matar emocionalment
L’autor reflexiona sobre la manera de trencar amb una realitat freda i constant que no permet avançar
20/07/2013(...)
L’estructura de la novel.la també és força peculiar, com de dietari, en què es barreja passat i present. I fas una regressió als anys noranta, amb tots els referents musicals, culturals, de llocs...
Suposo que en el fons està intentant explicar com veia les coses i, alhora, reflectir la meva realitat d’ara. Necessitava recuperar una sèrie de coses que van anar configurant la meva manera de representar-me el món i d’entendre’l, i suposo que d’una forma natural vaig anar a parar a aquesta etapa d’adolescència, de trencament amb el pensament inculcat. En el moment en què de cop comences a trobar una nova manera teva personal de veure les coses i que et permet avançar i arribar on estàs ara. En cap moment vaig pensar que havia de parlar de tot allò, hi vaig anar a parar. En veritat el que tenia ganes era d’explicar una cosa actual, d’aquest moment.
La novel.la explica com el protagonista es va situant en el món, com trenca amb la desídia provocada per un moment de desorientació i troba un lloc propi.
El que he intentat explicar, i per mi això és important, és per què jo no m’he sentit, no em sento, d’una cultura estandarditzada. Jo volia explicar quina era la meva cultura, de per què les coses les veig com les veig, la meva visió de les coses. Jo no vinc d’una família de cultura, la cultura a casa meva s’ha vist com un entreteniment de la gent que té diners i per a ells l’important era tenir diners, la feina... Quan llegia a casa meva, era vist com un gandul. La cultura com jo l’entenia abans de fer el meu procés era com l’entenien a casa meva, era una cosa d’una gent de Barcelona, que feien ells, era d’uns escollits. El Martí Pol, per exemple, el que feia no era vist que fos per a nosaltres sinó per a la gent de Barcelona, i per a mi van ser molt importants la música i els llibres, que em van ajudar moltíssim a trobar els meus referents en aquest moment de canvi, de creixement, que és l’adolescència. Jo crec que tota la novel.la parla d’això, d’algú que està totalment desubicat. De sentir-se fora d’aquest món, de sentir-se un estrany. Com la frase de Raimon “nosaltres no som d’eixe món”, i això trobo que és essencial en la novel.la. Sempre ens ho han donat tot fet, i precisament per això no ens ho sentim nostre, i tampoc no hem pogut fer res. Aquest ha estat el problema, que no hem tingut mecanismes per poder trencar. De fet, crec que estem en aquesta situació tant en l’aspecte polític com social, és a dir, tots sabem que les coses tal com van són una merda però no sabem com podem canviar-ho. I aquí estem. El 15-M, en part, és una mica això. D’alguna manera és una revolta adolescent, dient que estem aquí però que això no és nostre, perquè el lema és aquest, nosaltres som nosaltres i vosaltres sou vosaltres, i això és un primer pas. I la novel.la parla d’això tota l’estona. És una novel.la de trencament amb una realitat freda i constant que no ens permet avançar, com una paret indestructible.
Hi ha molta negació en la novel.la, la negació de tot...
És que no pots fer gaire res més quan no tens res a les teves mans. Només pots negar-ho. No pots aportar res perquè no tens poder. Què has de dir tu davant d’això?
(...)
Per construir, abans cal destruir. I el llibre va per aquest camí, és una destrucció per acabar construint, tot i que en la novel.la només es queda en la fase de destrucció.
Sí, perquè la cultura és un procés, la construcció és un procés, i estàs construint alguna cosa que de moment està verda. És com en una manifestació, on es diu: “És que vosaltres ho critiqueu tot, però què proposeu?” Llavors la gent s’empassen això i comencen a reunir-se per fer propostes, vinga va cal una economia tal... i no és això... Tu t’ho carregues tot i tens unes idees i uns objectius cap a on anar i tot el que podràs fer és un procés, no és una resposta. Tu no pots donar una resposta tancada, tu et pots carregar una cosa, però tu no pots donar una resposta tancada al que tu proposes; és a dir, el que tu proposes és simplement avançar cap a una altra direcció i obrir un altre procés.
El ritme del discurs en tot el llibre és repetitiu, molt obsessiu, molt de mantres, més aviat negatius. Quan et repeteixes moltes vegades una cosa, fa que acabis creient-t’ho o sent allò i potser després rebel.lant-t’hi...
Jo sóc una persona obsessiva, i he intentat escriure d’una forma que s’acosti a la meva manera de veure les coses. I la meva manera de veure les coses funciona una mica així, per bé i per mal. És un intent d’acostar-me a com sóc. Per mi això és important, quan escric, no només explicar una història sinó també acostar algú a com jo percebo les coses perquè potser també pot servir a altra gent.L'entrevista on line
